PRIMER PAS Era tanta la falera d'anar a l'Atlas marroquí que tot era anomenar-lo i de galtes enrogir. Tant en fer l'Embardissada com pujant fins el Cadí teníem la pensa fixa en l'Estret i el seu camí. Però uns dubtes ens voltaven: Passarem de continent? Els penals que no arribaven, els noms que no concordaven l'allunyaven lentament. Calgué que el dia arribés; que passéssim moltes vinyes, ametllers i tarongers, hortes, vegues, camps, campinyes; palmerars, jardins, l'Alhambra, la Costa dels Gratasols, una platja feta cambra, la Línea dels Sibemols.

A l'altra costat, els carrers de Ceuta, un port i uns quarters en terreny de moros, i moros que passen, a peu, la frontera, carregats de mobles, de fruita o de roba. Minuts burocràtics. Signar alguns papers. Donar una propina; passar la barrera. Moments de trifulca dins uns caps escèptics que per fi respiren a fons i tranquils. Trobem gent amb burro, a peu o amb Mercedes, muntant bicicletes o inquibits al bus, camions brunzents i cotxes francesos, els geeps de l'exèrcit vigilant l'abús. Passem Tetuán. El captard arriba. Els petits ramats van a joc amb pena: és tan bona l'herba que banya l'Atlàntic! Arriba la nit. La lluna pleneja. Quan el jorn clareja, sortim de la tenda, travessem la platja per l'aigua solcada, i rentem els plats en aigua d'Atlàntic cuitant no mullar-nos quan ve alguna onada.

Els altres s'ho miren i ens deuen dir tacos. Un xic més enllà la brigada d'obres i la llarga pista que va fins Imil vorejant terrasses regades a estones. La plaça del poble és plena de cotxes vinguts de molt lluny amb el mateix fi. La gent del país ens reb amb ofertes, els fa gràcia el cava i el tabac d'ací. El que tots volem és un animal per dur la jalàndria, les botes i el gas. Un cop carregat emprenem camí, travessant el poble, vergers i canals. En Josep té feina a seguir la bèstia i a fer alguna foto si el pas li ho permet. Els altres pugem amb allò que ens toca, la nostra motxilla i al cap un barret. Creuem caravanes de gent forastera i gent del país que baixa cantant carregada amb feixos de mata espinuda i un 'bon jour' simpàtic tot temps entonant.

Llegim al registre: 'Pasad de Ketama'.
Ens explica el guarda que a casa són vint,
que no hi ha treball al país ni a fora,
que ha de fer de guia si els vol mantenir.

Aprenem els límits del poble berber
i fòrmules clares per bé distingir
a gent pertanyent a dues cultures
que es troben unides per un sec destí.

Amb aquest bagatge baixem de bell nou
al brugit rural ruixat pel plugim,
sense veure els cimals que la boira amaga
i entonant uns noms que ens costa de dir.

Desfem el camí desgranat de records,
escoltant cançons que ens parlen sens fi
d'amor i de lluita, de grans veritats
que un hom va trobant arreu del camí.

Correm la Medina del gran Marraqueix.
Veiem com treballen l'aram i el setí,
la llana i l'espart, teixits de bon veure.
També olorem menjar ben florit.

Així estem en forma per anar al desert
a veure camells, i sorra i oasis.
Quan ens hi acostem, tot travessant l'Atlas,
veiem horitzons cada cop més amplis.

Pobles blancs, braus que pasturen, no més ases pels carrers, tot olora a primavera entre creus, valls i vergers. A la Còrdova nostrada tot és festa i veure vi. Cada creu es veu voltada de flors i gent animada que balla i canta sense fi. Es balla 'por sevillanas"; cadascú mostra el seu art. Mentrestant en el Varsobia els tecnos i la 'new wave' s'estilen un món a part. Ens costa d'acomiadar una terra amb tant d'encant, tanta vida i tant de vi, i algun que altre interrogant. Però s'acaba el passeig pels dominis de l'Islam, pel Magreb -llunyà- que un dia progectà més llum que un llam.