La carena ens havia semblat inacabable però, finalment, posàvem el peu un un tres mil. El cim, com tants d'altres, era una estreta plataforma cremada pel Sol i llimada pel vent i la neu. Entre les pedres que formaven un petit amuntegament al bell mig, hi havia, amagada, una capsa de ferro. L'obrírem, atrets per la curiositat, i vàrem quedar sorpresos quan, en un paper, groc pel pas del temps, hi trobàrem un llarg escrit. Començava així...

"La muntanya ens atrau
com un cant de sirenes.
Navegants de la plana,
ens lliuren complaguts
dins s'exquisida xarxa..."

Seria una cosa prolixa transcriure'l tot aquí, però m'agradaria esmentar, nomès, la sensació general que em va deixar: la muntanya es coneix tractant-la. L'anònim poeta ens parlava de com se li feia impossible de reflectir en paraules totes les sensacions que aquest mot li evocava. I el comprenguérem: qui pot descriure la solitud i basarda de les nits vora el foc, la força de l'embranzida del vent, el gust agredolç de la petitesa i vanitat que es barregen al final de la pujada, la grandesa de l'entrega total del company a l'altra extrem de la corda...? Perquè, certament, el món de la muntanya es resisteix a ésser empresonat en uns pocs mots; és tan ampli, tan suggerent, tan corprenedor, que nomès es pot amidar quan és viscut directament, quan s'estableix un diàleg personal amb la muntanya, amb la natura, amb els propis orígens, en definitiva.

Aquell paperot el vàrem deixar en el seu lloc. Però, en devallar, anàvem convençuts de què havíem trobat un petit tresor i de què, sens dubte, en cada cim i en cada obaga trobem sempre una part de nosaltres mateixos, de la nostra humanitat. I recordàvem els darrers versos...

"Ens canta a cau d'orella,
veu dolça, veu manyaga;
i de la seva crida
en fem consol, senyera,
esperança i pàtria."